Una safata de tardor,
nyap de fulles en desordre,
pòrpra i ocres en dansa
òxids de colors prenent forma
casual a la teva mirada.
Dama a qui m'aferro
envolta el meu paisatge,
tenim la boira al davant
i serem engolits serenament.
Marges de tardor
inventeu una melodia,
doneu vida i cos,
esdeveniu el nostre mot,
sentiment d'enyorança
ara que l'hivern ens atrapa.
I és aquest el nostre sentir,
uniformats d'amor
no negarem la por,
milers de pinzellades
ofegaran les notes,
lluminós moment
tocant el cor batec a batec.
Demà és massa tard,
és ara el moment
de sentir el xiuxiueig
encantat de la mirada.
Siguem etern present,
ignorem el demà,
gemega l'amor paorós del fred.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada