23

Nocturns...120

Enamorats,
sinuosa en el gest,
entre blaus i ombres
la nit convida al ball,
al darrera una finestra
dos cossos serpentegen,
a l'hora tocada de lluna
sumaran batec i gemec,
seran la rima del moviment
i en clau d'amor...

                                  la pinzellada final

22

Pensaments... 87

A voltes, quan et parlo d'amor,
sóc l'esborrany d'un dibuix
a qui tu dónes forma i color.

21

Motius... 504

M'enamores,
simetria de pensaments,
percepcions paral·leles,
ritmes, colors i mots.
Ulls clucs per sentir
un bes i dibuixar els llavis
que sense tu no són...

                                   com el sentiment,
                                   com l'amor.

20

Saltaré al buit
esbossant un cel primaverenc de blaus.
Notes, mots i colors m'acompanyin,
són aliment per al meu esperit
en aquesta aventura d'entrega,
creant il·lusions amb els sentiments
arrelant en cors fins i tot desconeguts.
Pinzellar mirades,
descriure melodies,
udolar batecs,
bescanviar el temps per plaer
tastant bocins de cors aliens.
És el meu darrer salt,
tenim la saviesa de l'amor
entre les nostres mans.
Sense pors, segur de tu,
tan arrapat a la teva pell,
ignorada la pròpia recança,
miraré els teus ulls
on guardes la meva, teva, llibertat.

19

Obro els sentits i tanco els ulls,
net de ment accepto el teu desig,
la teva pell com a vestit em regales.
Escolto, sento el teu primer batec,
sentiment és el teu vestit arrapat a mi.
Nítida, emprenc la primera pinzellada,
obscenes les mans aprenen el teu cos,
tu, callada, ets un instrument que jo afinu.
Estremit, el teu onatge em guia,
saps, sé... som un mateix cos,
gemega un primer embat en comunió.
Ungits i plens de vida i de nosaltres
inventem noves notes fruint d'amor
esperant l'un de laltre el tot i el no-res.
No calen més colors, el vermell, el blau,
la llum de l'abraçada fonent el moment,
escric un bes a la blancor del teu coll.
Somric, em sé i et sé feliç,
m'apropio de la cadència del teu ritme,
acarono els polsos nus del teu dibuix.
No hi ha més suma que tu i jo...
                                              sóm orgasme...
                                                                       amor en estat pur.

18

Racó ets de sons i melodies,
interpretes un motiu sensual,
té el saxo de la teva veu
miratges plens de sentiments,
escolto i en mi dibuixes calfreds.
Sóm allò que volem ser
donant vida al pentagrama,
un glop llarg de plaer
neguiteja el traç sonor.
Acaronant cadascun dels sentits
mostres el més acurat del cos,
embogit pel ritme del desig.
Llum sóm entre colors,
ombres fent-se l'amor,
donats a la puresa sàvia
i no coneixem una altra manera...

                                        acaronar l'amor fent l'amor.

17

Escoltes el so?
Sents la melodia?
Tanca els ulls,
et seré guia.
Mou, delicada, el cos,
sóm llum de lluna,
el moviment de l'aire,
girarem per sobre del món
una dança etèria
reseguint la melodia.
Seré el tacte imperceptible
dibuixant en el teu cos
encisadores formes.
La nit o el dia de testimoni,
quan el desig bategui
unirem cos amb cos,
és el més pur sentiment.
Sap el pallasso que el seu so
omplirà de desig l'instant.

Mostrarà una llàgrima de plaer.

16

Nigul sobre les aigües,
ofrena de blaus transparents
emergint d'entre els somnis,
ninfa i regna de l'amor,
sentint el meu clam vens a mi,
nadiu de l'amor que batega.
Emotius, els meus pensaments
guaiten davant la teva presència,
un sembrat de sentiments
escriuen les notes d'una patitura,
macramé de sons i colors.
Et besaria els llavis
lluminosos i atraients,
delectaria la mirada en els teus ulls...
Esperaré el moment oportú,
sabedor dels instants breus
on poder ser el teu amant,
rimant desig amb bellesa
i plaer amb follia.
Després m'endinsaré en el teu cor
empès per la teva atracció,
lligaré cadascun dels nostres sentits,
amalgama de sensacions,
morint en el gemec impossible.
Omès allò que ens negui plaer
rebré de tu el sacrament de l'amor.

15

Espavila't Toni,
ximplet,
puja a les teulades.
Riu home, riu,
escapa dels carrers estrets,
surt de la teva presó,
salta i fes cabrioles,
inventa el teu món,
omet allò que et treu la son,
neix de nou.
Sentiràs sons imperceptibles
dibuixaràs formes impossibles,
escapa't de les teves pors.
Pren la paleta de colors,
llustre estels i lluna,
engalana terrases i fumeres,
no tinguis cura de l'alçada.
Intrèpid t'has perdut a carrers,
temerós de les solituds,
ulls vius entre ombres
de ciutats desconegudes,
díscol d'entre els conformats
escapa del present,
sentiment no te'n falta,
creu, pots creure.
Oblida els deus i...
escapa de les fes,
grimpa cap a les teulades,
un món diferent és posible,
dibuixa, escriu i canta...

Aprendre que tu ets la teva veritat.

14

Gir finquitat,
és la gràcia del podador
mutilar la bellesa
en el seu punt de contemplació.
Corre, fes un quadre,
saps que el temps és efímer,
escolta el seu plor,
no és tant diferent al teu,
tan propi de la natura,
romandre en vida
esperant la mort,
pausant el batec,
limitat el temps pendent.
Ocres oxidats avui,
ritmes en decadència,
són els vius grocs d'ahir
de quan eras tija arrelada.
És la mà del músic
fidel als ulls del pintor
escrivint un poema,
l'última oportunitat
i podràs ser immortal
com ho és el record.
Impregnarà de colors
tot l'espai dels seus ulls
acaparant les teves aromes,
trobar una nova forma de vida.

13

I era un vell ball,
nota primera de violí,
dansa la tardor,
oreig de fulles
lent, el primer pas,
enfila el pinzell.
Nu de cor l'home vell
toca el seu violí,
assaboreix una melodia,
té present el proper hivern.
Ritme i cadència
acaronen els ballarins
cofois i abraçats
confonen els batecs.
Indolent, ell, l'atrapa
oprimeix pit amb pit,
confonen les seves cames
obrint pas a l'atracció.
Mirada contra mirada,
presentiments de desig
ara ella sembla defallir,
revifa a poc de la paraula.
Temps de tardor del músic,
imagina nota i vida,
demà l'hivern demanarà pas,
anunci d'un esperat traspàs.

12

Una safata de tardor,
nyap de fulles en desordre,
pòrpra i ocres en dansa
òxids de colors prenent forma
casual a la teva mirada.
Dama a qui m'aferro
envolta el meu paisatge,
tenim la boira al davant
i serem engolits serenament.
Marges de tardor
inventeu una melodia,
doneu vida i cos,
esdeveniu el nostre mot,
sentiment d'enyorança
ara que l'hivern ens atrapa.
I és aquest el nostre sentir,
uniformats d'amor
no negarem la por,
milers de pinzellades
ofegaran les notes,
lluminós moment
tocant el cor batec a batec.
Demà és massa tard,
és ara el moment
de sentir el xiuxiueig
encantat de la mirada.
Siguem etern present,
ignorem el demà,
gemega l'amor paorós del fred.

11

Greu, la nota escapa,
és el bell vell somni.
Simfonia de mentides
tretes distretes,
amaguen veritats,
mig ofegades i callades.
Arpegi que no diguis...
greu la nota escapa.
Amb la por a la foscor
tinc un batec de fred
amb la meva melodia maleïda.
La vull ben lluny,
allà on el sentiment és inexistent,
mirada callada
i els ulls, clucs.
Res més que el no-res
acompanyi el somni
d'aquest fil vermell
adormit en els teus llavis
                       i en el meu paisatge.

10

Ignot és el paisatge,
mar enllà navega
prop del desconegut,
rem i veles a favor del vent,
el dia és net de tempestes.
Guia el seu desitjat destí,
ninfa adoradora del mar,
escull on descansar.
No té por al  desconegut,
dintre del seu cor
escolta el batec
torxa i senyal segura,
embat dolç de sentiments.
Navegarà sobre fils de plata,
dibuixats pel reflex de la lluna,
riquesa poderosa de qui estima
és la fé de l'enamorat,
sentiment de confiança,
seguretat de la sinceritat,
ànima del respecte.
Les aus despiadades
envoltaran el seu somni,
sentirà la por del nàufrag,
només la seva seguretat
ignorarà l'abisme proper.
Trobarà la melodia
seguirà de nou el seu batec.,

9

Senzill l'amor neix
amb formes de dóna
radiant d'atributs purs,
gratuita i graciosa
i no coneix sexe,
té el do de ser per nosaltres.
Sentiment envoltat de bellesa
acompanya la teva melodia,
mesura la grandesa
besant les mirades.
Fràgil entre les mans
inventa colors i mots,
la nota repeteix constant...
sentiments, sentiments
d'un batec, batec, batec...
és moment de compartir.
Compondrem un nosaltres
aprenent-nos el com sóm
rendits de cor,
i tot serà somni, i creïble.
Canta l'amor i no té por
i neix pur i net,
ens remou la vida.
Sons, sentiments...mots.

8

Sobre teulades
escolto la teva melodia.
Ningú espera res de tu,
- tant dóna la teva sinfonia,
inepte nafrat- diran de tu.
Mous l'intrument
en el gest embogit de la mirada,
núvols agombolen notes,
tristors que no son teves.
Saps que fas la teva feina
buscant la millor mida
rera somnis aliens.
Omples el paisatge
d'una aparença esperada per tots.
Atent al moment just,
tocaràs aquella nota
simple i senzilla
abans que el dia mori.
L'has estada preparant tota la vida,
ara faràs d'ella la teva glòria,
perquè és el que esperen de tu,
escoltar una sola nota... desafinada.
L'has estada preparant tota la vida,
l'única que interpreta el teu batec.

7

Nineta dolça,
oreig de la nit,
vinguda l'hora
escolta la melodia
senyal de pau
finitada al cor,
on perviu
remorosa sinfonia.
Mil·lenari és el teu batec
enyor de les meves notes.
Sortós el so
del meu violí,
encapritxat de tu,
sinuós escapa
estels amunt,
niarà en les teves formes
trencant el paisatge.
Irreverent amb el cos,
rialler i capriciós,
escriurà un vers,
lenta agonia a la pell...
Sentiments i plaer,
solfeig de versos
nats dels sentiments,
tàntrics a la mirada
intuitius en el plaer,
torna a la vida...
sinergies de l'amor.

6

Emanes una essencia vital
necesites tots els blaus,
cercadora del teu jo íntim
enfiles mar endins veles al vent,
no esperes més destí que el teu.
Acabada la jornada és el teu moment,
llançaràs veles a la mar,
la mirada perduda entre els blaus,
sols la remor t'acompanya
d'una melodia que t'abraça.
Escolta la veu de la calma
batega amb cada lleuger embat,
et sentiràs segura entre onades,
sabràs quin és el teu paisatge.
Acarona la salabror que et dóna vida,
desprèn de tu la noblesa del teu cor,
encoratjada lluita contra la tramuntana,
saps que l'amor et serà favorable.

5

Reconec el foc,
embadalit dels colors
com d'un fanalet,
ombrívola mirada.
La mar respira calmada
l'hora baixa del dia.
Obro el meu pit
refermant el meu batec
arrecerat al balcó,
marinat entre mirades.
Sovintejo aquest espai
daurat pel sol d'agost
escoltant la melodia
bressol de tots els colors,
amalgama de paisatges.
Triomf de la mar,
embat rogent de ponent,
crida la vesprada una pausa,
silenci, la nit és inevitable.

4

Obsessionat per la teva mirada.
Mostres la rotunditat del teu cos
plural de formes
inmmers en l'escalf.
La teva llum m'encoratja
intuitiu cerco els teus ulls,
nòmades els meus
transiten les teves formes.
Escolto el teu batec,
m'acotxa el seu ritme,
obliga la teva presència
trencar la meva voluntat
iniciant una pinzellada
uniforme i ferma
sobre la pell
esclau de tu.
Em rendiré al teu desig
lamentant la meva debilitat,
no sabré de més descans
o de més batalles
sinó he posseit
tota la grandesa de tu.
Reconec el meu pecat,
és aquesta ombra
embolicant la mirada,
saber què amaga.
Triaré un color rítmic
a propòsit del meu somni,
rima de la mirada desconeguda.

3

Mira el meu món,
obscur envolta les meves parets,
sé que és petit, suficient.
Té una única finestra,
recolzada al meu balancí
atresoro un paisatge,
és un altre món,
la llum de la llibertat.
Somriuré la pau de l'ordre
rera la foscor ignorada,
abans la nit no torni
comptaré els meus dies,
ombres de la meva presó.
No sabies que en tindria prou
sentint el batec
dels que són lliures
en el seu paisatge.
La por, feta sinfonia,
amaga un breu cant,
nimfes ahir amigues
ompliu el present,
sortiu del vostre cau,
tinc desig de somiar
Rierol de sentiments
acompanyeu la meva por,
res és segur
aquí, a les parets de vidre.

Oh nit! fes-me sentir lliure.

2

Avui torno a la mar...
Quan la seva immensitat
embolcalla els meus sentits,
l'ànima en plenitud,
la meva insignificancia,
aplega els records més recents.
Quan em serà el vent favorable?
Un esquitx d'onada
embruta el meu vestit i
un bocí de mi es desprèn,
núvols de pensaments
difuminen cada batec,
impregnat el paisatge
amb moments compartits.
Era ahir mateix,
només tu i jo ens sabíem
sortosos d'haver estat
vides compartides,
alienes a tothom.
Aixopluc de l'amor,
proper a la llibertat
redimíem els cossos,
omnipresent el desig
podíem sentir el sabor,
aprendre la melodia...
Records de quan no existia el demà.

1

Lleugera llum de grocs,
límit de les clarors,
un desig et demanaria...
"macerar els meus batecs
amb la tebior de l'ànima,
bressol de la teva mirada."
Inventaré un somni,
radiant, molt més que el sol,
- abraçar-me al teu fràgil món
dibuix d'un paisatge,
atent a la tendresa
delicada i amarada -
En tu he vist el meu jo,
límit d'un temps que no tornarà,
són els sentiments remoguts,
usurpats del teu esborrany,
breus instants de soledat.
Commogut de la teva força
omplo d'aire el meu pit,
no ha de ser més que un instant,
si abaixes el cap
callaré el nostre secret
i quan arribi el moment
emprendre de nou el pas.
Ningú més que jo coneix
tan plaent el rostre dels teus ulls.